La casa amb vistes

Des del balcó del petit àtic on visc de lloguer veig el cel, els arbres del carrer i uns quants terrats. D'aquesta visió rectangular que m'ofereix el meu balcó, només hi ha un edifici que m'arriba a l'alçada dels ulls. Es tracta d'una casa, però no una casa més, sino per mi, la casa més bonica del món. Dic per mi perquè mai de la vida he vist un autocar de turistes a sota per admirar-la, ni un japonés retrantant-la, ni tan sols un vianant que aturi el seu pas per observar-la. La façana és plenament modernista: amb els seus balcons i columnes i amb una bona dosi de formes vegetals esculpides a la pedra. La casa consta de tres pisos i un ampli terrat on hi sol voleiar alegrement roba estesa. Cada planta és diferent a l'anterior, competint aferrissadament les unes amb les altres en bellesa i ornaments. Sovint a les nits un llum d'ambient deixa entreveure's part de l'espai interior, gens en desacord amb l'exterior i alguns dies fins i tot he pogut veure la gent que hi viu, joves i aparentment alegres. M'encanta imaginar-me com deuen ser les seves vides, però sobretot m'agrada veure com el sol fa canviar la tonalitat d'aquella façana amb milers de pedres: podria passar-m'hi hores observant-la. És la casa més bella que he vist mai, per descomptat mil cops més bella que el meu àtic vell. Un matí quan vaig arribar al meu portal la portera, amb la que havia parlat comptats cops, em va agafar del braç i em va dir que els que vivien en aquella casa els havia sortit feina a l'estranger i havien de ser fora durant mesos, probablement anys, i buscaven algu de confiança que els hi vulgués guardar la casa. Sense pagar cap lloguer, faltaria més, però això si, algú de confiança, preferentment un veí proper. La portera, coneixedora sense saber com de les condicions precàries d'un àtic que es feia pagar més car del que tocava, va allargar-me un post-it groc amb el número de telèfon d'aquella família. Vaig agraïr-li les seves intencions missioneres amb un somriure i vaig pujar trasbalsada a l'ascensor que em duïa com cada vespre al meu petit, minúscul, àtic. Al entrar a casa, vaig obrir el llum de la lampareta, vaig encendre un cigarret i vaig seure a la vella butaca que tenia ja perfectament encarada a aquella meravella arquitectònica, ara tant a l'abast de la mà. Vaig agafar el post-it, el vaig acostar al cigarret encès i poc a poc es va anar cremant fins a desintegrar-se per complet. Sense cap mena de dubte, viure en aquella casa hauria sigut l'error més fatal que mai hagués pogut cometre perquè des del seu interior, la única façana que hauria pogut veure seria la del lleig i vell àtic des del que ara, gaudia de les vistes del vespre.